En darrer terme, el què l’empresari espera
dels consultors és que li redueixin el marc d’incertesa
que envolta les seves decisions.
Des de la nostra òptica d’experts en algunes disciplines
de Gestió li hem de poder aportar ajuts vàlids. Però, ho
fem?. El tipus de llum que li donem és la que serveix per
al que l’empresa necessita o, simplement, la que sabem generar
sense gaire esforç?.
Massa sovint li donem un fanal a qui, en realitat, el què
necessita és una llanterna i suport per orientar-la cap
als temes importants. Mentre el fanal il·lumina de forma
general i indiscriminada, la llanterna permet enfocar tota
la potència lumínica cap on interessa més.
Correm el risc de prestar un mal servei per no fer l’esforç
d’adaptar-nos a les característiques de cada cas, als temes
que interessen de debò a cada empresa.
Som nosaltres els que hem d’apropar els nostres tractaments
a les necessitats de l’empresa client, enlloc d’adaptar
els seus problemes a les nostres solucions.
L’aportació de mèrit està en distingir entre situacions
que s’assemblen però no són la mateixa i, per tant, requereixen
tractaments diferents. En moltes ocasions el professional
fa tot el contrari i intenta aplicar solucions arxivades,
fruit d’experiències anteriors que ell s’esforça en considerar
similars.
La millora comença, com sempre, per escoltar amb intel·ligència.
Amb certa freqüència és el propi client que, més sensible
al tractament que al diagnòstic, ens condiciona a actuar
en contra de la lògica i el mètode. Quantes vegades un client
ens ha mirat amb sorpresa quan hem iniciat la conversa procurant
captar l’estratègia global del negoci, encara que el seu
encàrrec fos d’un altre tipus?.
Qui diagnostica?
Una vegada més, la metàfora mèdica aplicada al nostre món
de consultors ens és útil. I, en medicina, el que diagnostica
és el metge, no el pacient.
L’empresari sap què no va com ell voldria, coneix els símptomes,
però no té per què saber les causes del problema. Assumir
el diagnòstic del client és tant poc recomanable per al
consultor com ho seria per al metge donar validesa, sense
més, al del pacient.
En realitat, el valor aportat pel consultor al client rau
més en el diagnòstic que en el tractament. Per diagnosticar
es requereix criteri, el pòsit de l’experiència. Per prescriure
i seguir el tractament correcte n’hi pot haver prou amb
la tècnica. El consultor júnior pot aportar tècnica, però
la confiança en el diagnòstic requereix les aportacions
d’un professional més veterà.
Som teòrics?
Tots els consultors hem rebut la crítica de ser teòrics.
A les firmes de serveis professionals hi circulen acudits
amb el tòpic del consultor, sempre volant en globus o en
helicòpter, incapaç de “tocar de peus a terra”.
Però resulta que són precisament els esquemes teòrics el
què el client cerca del consultor.
Davant del repte que suposa cada encàrrec, el professional
competent té estructures mentals consistents, a les que
no ha de renunciar mai. Quan el consultor deixa d’emprar
els seus esquemes conceptuals es queda sense l’eina principal.
Som usurpadors
d’idees?
També pot semblar que el consultor viu de les idees dels
grans innovadors, autors d’articles primer i llibres més
tard, que fan aportacions veritablement excepcionals al
progrés de la tecnologia de la gestió d’empreses.
Això és relativament incert. En tots els camps del coneixement,
per a que un descobriment sigui realment útil s’ha d’haver
desenvolupat. Afirmar el contrari seria com dir que tots
els avantatges dels innombrables aparells consumidors d’electricitat
els hi devem exclusivament a Edison, sense considerar les
contribucions de tants i tants enginyers que han creat instruments
d’una utilitat social indiscutible.